No hi ha contradicció més gran que el desajust entre la modernització política i cultural protagonitzada per l’Espanya democràtica i unes dinàmiques laborals que no aconsegueixen treure de la precarietat pràcticament la meitat de la població”. Així es fa constar en l’últim estudi de Funcas, el think tank de les caixes d’estalvis, dedicat a la maternitat i la conciliació, on una de les qüestions analitzades és la baixíssima taxa de fertilitat a Espanya, situada a la cua d’Europa. Canviar aquesta realitat que va començar a plasmar-se a finals dels anys setanta requeriria sacsejar fortament el tauler, sobretot en l’àmbit laboral.
Si bé el nombre de fills ha anat disminuint al llarg de les últimes dècades a tots els països desenvolupats, el cas d’ Espanya té característiques especials. El percentatge de dones que no tenen fills és menor que en altres països, però són moltes més les que només en tenen un. El retard de l’edat de la maternitat és una de les principals causes d’aquest baix índex de fecunditat degut en bona mesura a la precarietat i l’estructura del mercat laboral. El llarg període de transició entre la formació i la primera feina, la dificultat dels joves per trobar una lloc de treball estable, la rigidesa laboral i les jornades de llargues hores configuren una situació complexa a l’hora de decidir-se per la maternitat.
A això s’ha d’afegir la falta d’igualtat de gènere pel que fa al temps que es dedica a les atencions amb l’ajornada ampliació del permís de paternitat intransferible. Si en la majoria de països desenvolupats, les dones que més tard decideixen ser mares són normalment les més formades i amb millors llocs de treball, a Espanya aquesta dada és transversal.
No es tracta de valorar si és bo o dolent tenir més o menys fills. De fet, els estudis que es realitzen des del Centre d’Estudis Demogràfics (UAB) recorden, en primer lloc, que el debat de les pensions en un futur no s’ha de centrar en la baixa natalitat, sinó en les altes taxes d’atur. El problema, en canvi, està en la diferència entre el nombre de fills que es té i el que es considera ideal (que són 2), fet que dóna lloc a un “desig insatisfet”.
Cal introduir reformes de pes, assenyala la professora de la UAB Margarida León, coordinadora de l’estudi, molt més enllà de les polítiques pronatalistes, i defensar millores laborals des d’un punt de vista general, de qualitat de vida de tota la societat. Per tornar a una natalitat propera al reemplaçament (dos fills), segons indica l’informe, farien falta programes radicals que redefinissin com accedir als diferents espais socials de prestigi ( ocupació qualificada, cultura, participació política) d’una forma en què la cura i la criança no fossin un obstacle amb freqüència insalvable sinó potser el contrari. O sigui, convertir la natalitat en una oportunitat.
Amb ganes de moure el debat, els autors llancen una atrevida proposta en preguntar-se quin seria l’impacte d’una renda bàsica per a mares i pares amb fills menors de 12 anys. Una renda bàsica, indiquen, per combinar la criança amb oportunitats de qualificació o requalificació en els seus llocs de treball, escurçar de manera contundent les jornades laborals o donar un matalàs financer des del qual emprendre algun negoci autònom. Una proposta “atrevida” però que es planteja com una manera de “tornar” per avançat l’aportació que aquestes noves persones realitzaran en el futur a la societat. Es tracta de convertir la maternitat i paternitat en una oportunitat.
El descens de la natalitat a Espanya va irrompre amb força després de l’inici de la transició a causa dels canvis de valors i la modernització del concepte de la família (juntament amb els mètodes anticonceptius), però llavors encara no s’havia produït la massiva entrada de les dones al mercat laboral. Avui és aquest el factor clau en el qual es dirimeix el debat sobre la fecunditat a Espanya, deixant al marge el fet que fa ja dècades que elles van desvincular el seu projecte vital de la maternitat exclusiva.
En aquesta línia, l’estudi de Funcas llança també unes quantes idees provocatives sobre un mercat laboral d’estructura antiquada. El percentatge de persones que es beneficien de les reduccions de jornada per atendre els fills és molt baix ja que les condicions de treball no ho permeten, es destrueix ocupació i el que es crea és precari, i la flexibilitat es vincula a inestabilitat, assenyala la professora León. Actualment, la meitat de les espanyoles en edat reproductiva estan en una situació de precarietat laboral o socioeconòmica.
Per això, es proposa de buscar una manera de mesurar la productivitat i la qualitat en la feina més enllà del nombre d’hores. “La retòrica de la carrera professional i l’excel·lència arrisca un fetitxisme de les llargues jornades que en la majoria de casos no està justificat i només es tradueix en una disponibilitat sense propòsit”, s’indica. Segons els estudis realitzats, els llocs de treball a Espanya que necessitarien una dedicació de més de 40 hores no passen del 10%. Per a la resta, i a l’hora de buscar un equilibri entre la vida personal i laboral, caldria debatre quin és el nombre d’hores “veritablement necessari” per anar progressant en la carrera professional.
Realment rendeixen menys tres empleats treballant 30 hores setmanals, que dos fent la mateixa feina durant 45 hores? Una pregunta davant la qual no es dóna una resposta tancada però on s’assenyala que la majoria de professions, fins i tot les molt qualificades, admeten horaris diferents una vegada es realitzen 20 hores setmanals.
En la mateixa línia també es posa en dubte la “quantitat d’hores” necessàries per pujar esglaons en la professió o per dominar-la, recordant que alguns experts han situat en les 10.000 hores la quantitat de temps que cal per dominar “activitats complexes científiques i artístiques”. Però la realitat sorgida de la crisi és que la jornada laboral, establerta en 40 hores, s’ha estès encara més i s’ha convertit en moltes ocasions en rutines de 50 o 60 hores al sector privat sense que es cobrin les hores extraordinàries. Falten, se subratlla, procediments clars i transparents per mesurar la productivitat més enllà de la qüestió del temps.
No significa això que la racionalització del temps de feina hagi de suposar un augment de la natalitat. El que es planteja és canviar la mirada. Es tracta de millorar la qualitat de vida de tota la societat per aconseguir més quotes de llibertat perquè cadascú defineixi el seu projecte vital, i el marge per fer-ho és ampli. I, com es deia, que l’aposta per tenir fills no sigui una cursa d’obstacles.
Potser, assenyala Margarita León, no s’hauria de debatre tant mesures per al futur, de “foment”, sinó mirar el que necessiten els que ja són mares i pares, i els seus fills. Potser així s’animarien alguns indecisos.
CRISTINA SEN
Article publicat a La Vanguardia el 20/07/2016