Els diaris ho han
explicat aquests primers dies d’octubre: “El comtat de Lake Providence a Louisiana és el
més desigual del país”. D’una banda, les rendes més altes, blancs,
aconsegueixen els 548.000 euros a l’any; per una altra, les més baixes -negres-
se situen en només 6100. El 50% de la població es troba per sota del
nivell de pobresa relativa o de risc de pobresa, com es vulgui. És una
mesura brutal, encara que la població pobra americana (la situada per sota del
60% de la mitjana de la renda per càpita) posseeixi un nivell d’ingressos
superior al que aquí qualifiquem sota el mateix concepte. És una mesura
relativa, però serveix per aproximar-nos a una realitat de mancances.
El 14% de la població
d’aquell comtat és blanca i el 84% és negra, la qual cosa significa que
una part important del primer grup es troba en les rendes mitjanes i altes,
entre una tercera part i el 40%. Per tant, el color de la pell, causa antany
d’una segregació legal, segueix marcant diferències socials. Però si aprofundim
més en les dades trobem un comú denominador per a blancs -que
òbviament també n’hi ha- i negres pobres. Es tracta de la seva situació
familiar. Concretament, la seva desestructuració. Abunden les mares
solteres o divorciades, en menor mesura, amb un parell de fills, o les dones
que tenen diversos fills de pares diferents. És una regularitat que
els estudis socials nord-americans, de llarga trajectòria, repeteixen
fins a la sacietat. El problema dels negres -pobresa, delinqüència, presó-
radica que en una mesura més elevada que les altres comunitats, no només
blancs, sinó llatins i orientals, estan atrapats per un cercle viciós
de famílies monoparentals pobres, majoritàriament amb una dona al
capdavant, joves criats sense la presència d’un adult, i noies que mantenien
relacions sexuals molt ràpid sense vincles estables amb l’home. Aquest
marc de referència reprodueix una mentalitat que dificulta en una
mesura extrema la sortida de la pobresa i la marginació. I el contrari,
l’estabilitat familiar i un forta capital social explica que les poblacions
d’origen oriental d’immigració més recents obtinguin molts millors resultats
econòmics, i els seus fills, incloses les dificultats actuals, experimentin amb
major freqüència els beneficis de l’ascensor social.
Fins a aquí la
reiteració, amb més fets, d’una realitat evident: solament el matrimoni estable
fa possible afrontar en millors condicions la vida. És obvi que les
desigualtats d’origen marcaran, però no prou per conduir a la pobresa, i sí que
facilitaran que els fills visquin millor que els pares.
I aquesta és la gran
contradicció de la nostra societat. Malgrat l’evidència fins a l’avorriment
d’aquestes dades, la cultura mediàtica, el paradigma cultural, quan no
les lleis, empenyen en sentit oposat, cap a tot allò que facilita la relació
sexual primerenca i promíscua, l’avortament com a solució, el emparellament
inestable, provisional, la cerca de la pròpia realització més que l’atenció cap
a l’altre en el matrimoni.
Quan observem les crisis
actuals -de renda, desigualtat, empobriment, educativa- observem solament
alguns paràmetres causals, però ometem uns altres d’un gran poder explicatiu:
la situació de la família.
JOSEP MIRÓ I ARDÈVOL
Article publicat a FORUM LIBERTAS